diumenge, 6 de juliol del 1997

78 FELIBREJADA DEL BORNAT DEL PEIREGORD A VILAFRANCA DE LONCHAT

Una felibrejada és per un costat la gran exaltació del folklore a la categoria d'actes en honor d'una cultura i d'una llengua reprimida i perseguida; d'un altre costat és un monument a la perseverança i a la tossuderia d'un poble que no es resigna a morir. Són 78 anys que la  festa es repeteix amb un cerimonial consagrat per la tradició.

La vila, tota engalanada i florejada, es tanca per un dia. Per poder entrar-hi pels portals medievals (quan no n'hi ha es fan de cartró-pedra) manquen les claus, com a l'edat mitjana, que l'alcalde lliura al President del Bornat. I s'ha de pagar
 el tribut del ticket de l'accès. Els grups folklòrics, arrenglerats per ordre numèric de mèrits de fidelitat i d'assistència a les felibrejades precedents, van ben vestits amb gales pretèrites i ben provistos de músics que alegraran els carrers de la passavila amb melodies occitanes.

La presència catalana sempre ha estat més simbòlica o testimonial, que no pas gaire d'acord amb l'ambient general. En l'ocasió anterior, a SARLAT (1994), només una dona (Núria) era vestida a la catalana i els altres amb barretina i banderes. En la de Vilafranca de Lonchat, d'enguany, ja són dues dones vestides a la catalana (Núria i Antònia), els altres amb barretines o banderes.

Quan s'arriba a la plaça, davant l'església, es fa parada per a fer la missa en occità. Cants en occità, lectures en occità, homilies segons el grau del coneixement de la llengua per part del bisbe corresponent. El francès és difícil d'evitar totalment.

I després un altre cop més passavila. Els catalans som sempre molt aplaudits i durant tot el recorregut i per tant per diferent públic. Els catalans i les banderes desperten simpaties de complicitat. Som els parents rics, els espavilats que hem conservat la llengua i els drets nacionals. Catalunya pels occitans és una branca occitana. Tants aplaudiments i només érem nou en el grup, sis catalans, dos occitans i un músic amic de darrera hora (Pascual Turbet), que interpretava molt bé Els Segadors, L'Estaca, Muntanyes del Canigó i la Balanguera i no era ni d’origen català ni occità i casat amb una grega.

El matrimoni Barniol, resident a Bordeus, contribuí decisivament a l'èxit del grup, car ens aportà un matrimoni occità amic (que passà per català, amb barretina) i ens trobà a Vilafranca de Lonchat un músic disposat a acompanyar-nos només per amistat i simpatia.

Només ens demanava les partitures, que vam enviar per fax a l'Ajuntament, el dijous. El diumenge ja se les sabia de memòria i les interpretava molt bé, durant tot el recorregut i nosaltres l’acompanyàvem tot cantant.

Era tanta l'admiració que despertàvem, que els grups folklòrics occitans veïns eren gelosos de veure l'interés del públic, dels fotògrafs i de les televisions pels catalans. I ens deien que podíem estar ben contents pels aplaudiments que rebíem. Perquè no quedés dubte de qui érem, portàvem un cartell ben alt que ens identificava com a Catalans de Barcelona del CAOC.

Si malgrat això, encara algú ens identificava amb el que no érem, rebia una resposta ràpida acompanyada de papers del CAOC en occità.

La passavila ens portà cap al lloc on es feia el dinar  per les 1500 persones invitades. Un gran envelat i un altre al costat més petit, ens acollia a tots. Hi havia molt bon ambient. A diferència dels anys anteriors no feia gaire calor, començà amb discursos i s'acabà amb la Copa Santa. Vam poder saludar al Capolièr Pèire Fabra, que en nom del Felibritge s'oferí a col•laborar en el Congrés del CAOC. També saludàrem els majorals Zefir Bòsc, Joan Claudi Ducourtieux i d'altres.

Després de dinar, a la mateixa plaça de l'església, es feia la Cort d'Honor, com en els Jocs Florals, i actuacions de folklore occità. Ens passejàrem pels carrers amb moltes parades temptadores i com que Barcelona es lluny de Peiregòrd, deixàrem la festa i ens anàrem amb el cotxe de Xavier Bada, que era aparcat al jardí del nostre músic amic de Vilafranca de Lonchat.

Fou un gran viatge, però darrera nostra quedava un gran record i unes vivències de multituds. Eren 40.000 persones pels carrers i places? Això és fàcilment comprovable  pels tickets d'entrada. Ara caldrà reflexionar sobre què hem de fer els catalans de cara la Felibrejada de l'any vinent.

Enric Garriga Trullols

Secretari General CAOC

Vilafranca de Lonchat 06-07-1997

ASSISTENTS

Enric Garriga Trullols, de Barcelona
Nuria Bayó Mañosa, de Barcelona
Francesc Xavier Bada Amatller, de  Pobla de Segur
Antònia Donadeu Calafell, de Pobla de Segur
Joan Maria Barniol, de Pessac (33)
Maria Josep Barniol, de Pessac (33)
Claudi Bonne, de Canejan (33)
Raimonda Bonne, de Canejan (33)
Pascual Turbet, de Vilafranca de Lonchat (24)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada