dimarts, 28 d’abril del 1987

MEMÒRIA DE LA VINGUDA DE 50 OCCITANS DE CASERAS A MONTSERRAT I BARCELONA

Dins el marc dels actes d’agermanament entre Collbató i Caseras iniciats i fomentats pel Cercle d’Agermanament Occitano-Català, una delegació de 50 occitans de Caseras, encapçalats per l’alcalde i el regidor i amic Robert Foch, el capellà de la vila i molta gent gran, arribaren al Parador del Bruc a les 8,30 del diumenge 26 d’abril del 1987. Foren rebuts per l’alcalde de Collbató i senyora i per una delegació del CAOC, encapçalada pel seu Secretari, Enric Garriga Trullols i per Roser Pàmies, que els donaren la benvinguda.

El dilluns 27 d’abril assistiren als actes de la Festivitat de la Mare de Déu de Montserrat a l’Abadia i foren rebuts en audiència especial pel Pare Abat, que els parlà en català i s’interessà per les obres de restauració de la Casa de Montserrat a Caseras, de l’Edat mitjana.

El dimarts 28 d’abril pel matí l’alcalde els acompanyà a la visita al Museu i a les Coves del Salnitre. Josep Serra Estruch, del CAOC, els acompanyà al dinar i els guià fins al Palau del Parlament de Catalunya, on foren rebuts a les 6 de la tarda, acompanyats, ara, pel Secretari del CAOC, Enric Garriga Trullols. Foren saludats pel Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, el qual malauradament els parlà en francès, enlloc de català.

Després es visità l’Ajuntament, el Saló de Cent, la Sala de Sessions i la Sala d’en Sert, tot en català.

A la sortida s’afegí a l’autocar Núria Gavaldà, de divuit anys, membre de la Junta del CAOC, la qual saludà i parlà pel megàfon perfectament en gascó als occitans, els quals l’aplaudiren. Preguntà si l’havien entès, ja que no era exactament el gascó la variant lingüística dels occitans presents (si bé hi és molt pròxima). La resposta fou unànime, respongueren a l’uníson que sí que l’havien entès.

Després, per a deixar l’autocar al Poble Nou en un pàrking, tinguérem ocasió de parlar, durant el trajecte, amb el xofer (jove), un capellà (d’origen italià), Núria Gavaldà i jo mateix, tots quatre únicament en occità (jo en llenguadocià, la Núria en gascó, els altres en l’occità local). La conversa fou fluïda, interessant i simpàtica. A la tornada, fins i tot, el xofer del taxi hi ficava cullerada en català, car la jove Núria acaparava simpatia. Arribats a l’hotel, amb retard, les dones occitanes estaven esperant, interessades en saber perquè la Núria parlava com elles. Les sorpreses foren grosses, especialment quan digué que l’havia començat a aprendre el febrer d’enguany i completat amb una setmana per Pasqua, a Pau. La Núria deia que no sabia el francès, i així obligava tothom a parlar l’occità.

Ens deixaren amb nostàlgia i amb grans mostres de simpatia. L’endemà ells retornaven a Caseras (Occitània).

El CAOC havia fet avançar un pas més les relacions catalano-occitanes, ja que d’això es tracta, d’afirmar la identitat catalana i l’occitana i vigilar que no es transformin en relacions franco-espanyoles. L’agermanament Collbató-Caseras ja és un fet real i l’amistat està ben afermada.


Enric Garriga Trullols