diumenge, 15 de febrer de 1998

MEMÒRIA DELS ACTES A PERPINYÀ PEL XX ANIVERSARI DEL CAOC

La primera reunió conjunta del CAOC tingué lloc a Perpinyà, fa 20 anys, el 11 de febrer de 1978, a la Universitat. Després de la commemoració a Barcelona, el 21 de gener de 1998, per a recordar la memòria de Josep Maria Batista i Roca, que presidí la primera reunió a Barcelona, el 21 de gener del 1978, el CAOC ha volgut també repetir la commemoració a Perpinyà, que tant significa pels catalans i en recordança d'aquella primera reunió conjunta de fa 20 anys.

De Barcelona sortí un autocar i anàrem primer a visitar el museu de Bèlestar, que ja és el primer poble occità, i per això se'n diu Bèlestar de la Frontera, o sigui, en el límit entre els Països Catalans i Occitània. Malgrat que està inclòs dins el mateix departament dels Pirineus Orientals, està a la comarca de la Fenolleda, que és de parla occitana. En el museu ens rebé l'alcalde de Bèlestar, un català casat amb una occitana de la comarca. El nostre amic Llorenç Planas anava traduint al català les explicacions sobre les instal•lacions de l'interessantíssim museu, que donava en francès, la guia Valèria. Finalment ens acomiadàrem amb unes paraules de l'occità Jacme Ressaire, de Xavier Bada, d'Enric Garriga (en occità) i de l'alcalde (en català).

A continuació ens traslladàrem al restaurant El Graner, de Perpinyà, i érem 40 persones a taula. Aquí s'hi afegiren algunes persones de Catalunya del Nord i d'Occitània, a més de Joan Amorós, senyora i fill. Després de dinar es cantaren diferents cançons catalanes i occitanes. Feren al•locucions Cristian Duthil i Llorenç Planas, entre d'altres.

Per acabar la jornada, anàrem fins el Castellet, i on arribàrem abans de l'hora assenyalada. Ens rebé Joan-Gaspar Deloncle. A una sala gran de la primera planta del Castellet es feu una presidència amb Marcèl Baiche, Joan Amorós, Enric Garriga, Jacme Delmàs, Joan-Pere Olive, Jaume Roure, Llorenç Planes i Xavier Bada.

Es feren diferents discursos, després de donar-nos la benvinguda Jaume-Gaspar Deloncle Peyre. Xavier Bada llegí les adhesions i recordà als assistents de la reunió de fa 20 anys i que ara ja no són entre nosaltres. El primer dels oradors és Jacme Ressaire, després Joan Amorós, Marcèl Baiche, Jacme Delmàs i, finalment, Enric Garriga, que llegí el discurs en català i occità, transcrit a continuació i remarcà la dedicació de Cristian Duthil al treball del CAOC occità.

Els altres discursos foren tots improvisats i no en podem donar la transcripció, ni un resum. El d'Amorós parlà d'economia empresarial, el de Baiche fou molt abrandat i el de Jacme Delmàs subratllà el parentiu del català i de l'occità amb anècdotes passades a Barcelona.

Després d'unes paraules finals de Jaume Roure (tinent d'alcalde), hi hagué un petit col•loqui i es remarcable la intervenció, en occità, del català d'Elna, Pere Gensana.

Finalment, es cantaren dempeus els himnes Se Canta i Els Segadors.

L'autocar del CAOC retornà a Barcelona i els assistents eren quasi tots contents.

L'organització de l'acte va costar un dineral al CAOC, principalment en segells de correus.

E.G.T.

XX ANIVERSARI DEL CAOC

DISCURS D'ENRIC GARRRIGA TRULLOLS A PERPINYÀ


15 de febrer de 1998

Senyor adjunt d'alcalde, senyor regidor. Benvolguts amics catalans i occitans,

És amb gran satisfacció que prenc la paraula en aquest acte que commemora el XX Aniversari d'aquella primera reunió conjunta de les dues seccions, occitana i catalana, del CAOC a la Universitat de Perpinyà. També és aquí que em venen a la memòria tots aquells viatges que feia a Perpinyà, molt abans, fa més de 30 anys, i que sempre he continuat, però que aleshores m'oferien l'atractiu de trobar aquí coses prohibides a la Catalunya del Sud, com són les banderes catalanes desplegades al vent, no solament al Castellet, sinó pertot Perpinyà, inclosos els edificis oficials. També podíem comprar llibres catalans prohibits al Sud, a la llibreria d'en Joan Cayrol. Podíem parlar de política al Centre català, i per arrodonir el dia es podien ballar sardanes al Palmàrium. De mica en mica vaig poder travar amistat amb molts catalans del Rosselló, com Josep Deloncle a la seva farmàcia; com Lluís Esteve; com el Dr. Francesc Català, de Vinçà; com Gilbert Grau, d'Elna; com Salvador Figueres, del Centre Català i com Josep Batista i Roca, precisament per primer cop el mateix dia que feia els seus 80 anys i en ocasió de l'homenatge que se li retia a l'Hotel Majorca, el 26 de juliol del 1975. En aquest homenatge a Batista i Roca hi assistiren també Ramon Trias Farga, Maria Macià i Josep Trueta. Ara, 23 anys després, totes aquestes persones citades ja fa temps que ens han deixat. Però les remembrances d'aquell temps encara són ben presents en el meu record. Aleshores vaig poder seguir i resseguir tot aquest país català entre les Alberes i les Corberes. Vaig poder assistir a la Universitat d'Estiu de Prada i a les commemoracions de Pau i Treva de Toluges i vaig veure erigir monuments a la memòria de Lluís Companys i dels catalans exiliats el 39, entre altres coses.

Dels amics d'aquell temps encara un bon grapat són vius, Teresa Rebull, Joan Simó, Joan Reynald, Josefina Matamoros, Ramon Gual, de Codalet; Montserrat Carrion, Pere Gensana d'Elna, Llorenç Planes (un amic que m'ha comprès sempre), Pilar Balada, Jordi Carbonell Trias, Jaume-Gaspar Deloncle, Margarida de Descatllar, Miquel Mayol, Renada-Laura Portet, Pere Verdaguer i més moderns Pere Guardiola, de Prats de Molló, Daniela Grau, Jordi Vera, Joan Pere le Bihan, de la Bressola, Pere Taillant, de Pià, Armand Samsó, de Salses, Pere Manzanares, d'Arrels; Pere Codonyan; Andreu Barrere; Albert Bertrana i el seu fill Univers; Eliana Comelada; Anna Jordà; Joan-Pere Olive; Jaume Roure; Joan Miquel Duran, i tants d'altres que deixo sense citar, però que he convocat avui.

Però ningú, mai, a Catalunya del Nord m'havia parlat dels occitans i d'Occitània, que aleshores era, per a mi, un país ignorat totalment. Després, quan ja havia descobert Occitània, per primer cop a Marsella i per segon cop al Bearn, resultà que Josep Deloncle era casat amb una occitana (i el seu fill també), que Pere Gensana, era un occità de les Valls Occitanes del Piemont, que Renada Laura Portet era una occitana de la comarca de la Fenolleda, etc. Però també vaig veure que els  habitants de la Fenolleda, d'aquesta comarca dels Pirineus Orientals, són anomenats gavatxos pels nord-catalans, igual que tots els occitans. En canvi pels sud-catalans, pels espanyols, pels portuguesos, etc, els gavatxos només són els francesos, no els occitans. No voldria, ni puc per manca de temps, entrar gaire en aquest aspecte de les relacions de Catalunya del Nord amb Occitània. Però si diré que els catalans del Nord viuen i han viscut d'esquena a Occitània i fins hi tot força sovint enfrontats. Per això, a diferència de la gran acceptació del CAOC a tota la resta dels Països Catalans i tota Occitània, el CAOC no ha tingut gaire èxit a Catalunya del Nord, ni s'ha entès el seu missatge. Fins i tot s'ha cregut que anava contra els interessos dels nord-catalans. Aquí, a Catalunya del Nord, tampoc s'ha comprès ni aplicat mai aquella consigna del gran patriota català Joan Ballester Canals: Entre tots ho farem tot, o l'altra de ben coneguda de La unió fa la força. I és evident que necessitem tots plegats molta unió i molta força per combatre els centralismes de Madrid i París.

Enguany acabem la commemoració del 100 aniversari de la naixença, a Sitges, de Josep Carbonell i Gener, un gran patriota català. Fou el Director de l'Oficina de Relacions Meridionals d'abans de la guerra del 36, que s'ocupava , com ara el CAOC, de mantenir relacions amb els occitans, seguint , segons diu el propi Carbonell, les directrius d'En Prat de la Riba. Tota la intel•lectualitat catalana d'aquell temps era interessada pel tema occità, inclosos Pompeu Fabra, Ventura Gassol i el propi Francesc Macià, President de la Generalitat Republicana.

El CAOC ja ha superat, en el temps de durada i també en activitats, a l'Oficina de Relacions Meridionals. Però ara, que la nova Europa ens obre les portes de bat a bat per a retrobar l'antiga germandat, que cantava el poeta Joan Maragall, ara els nostres intel•lectuals i periodistes són analfabets en occitanisme.

Malgrat això, la situació actual és força diferent de la de fa 20 anys. L'Europa sense fronteres és una realitat i amb la moneda única som a punt de fer desaparèixer una altra frontera econòmica. Però pel que fa a les relacions occitano-catalanes, la situació també ha canviat força a cada costat. Fa 20 anys, per citar alguns exemples, no existia cap calandreta, ni cap classe bilingüe, ni cap setmanari occità, ni cap ràdio únicament en occità. Ni els mestres d'occità tenien cap títol oficial, etc. En la part catalana no hi havia cap ensenyament de l'occità. Ara, des de fa tres anys, s'ha començat a ensenyar a dues universitats, la de Lleida i la de Bellaterra, i a dos instituts, els de Sant Cugat i Terrassa. Tot això és nou i recent. Fins i tot ara algunes revistes catalanes ja publiquen articles sobre Occitània.

El CAOC constata que la llavor plantada durant tants anys, finalment comença a germinar. El CAOC ha fet un treball quotidià, popular i poc elitista per necessitat i per raons econòmiques. La indiferència dels intel•lectuals, per no dir ignorància, està essent superada per la nostra constància de cada dia. No tardaran gaire a pujar al carro, encara que no sigui al carro del CAOC. Però qui ha desvetllat consciències ha estat el CAOC. Qui ha creat demanda d'occità ha estat el CAOC. Qui ha fet oferta d'occità ha estat el CAOC. Els joves del CAOC d'ahir, ara són homes d'acció i convicció d'avui. Hi ha un canviament de mentalitat a cada costat. Cadascú recupera la seva personalitat nacional i cultural de català i d'occità, i cada cop som menys estrangers uns dels altres. El parentiu cultural torna a reviure i apunta l'alba d'una renaixença lliure de subjeccions als estats jacobins i centralistes.

Occitània ens permet aprofundir la nostra cultura a Europa i alhora parlar en català, als occitans, en aquest gran espai conjunt de 25 milions de persones. I això encara és una realitat, en gran part de la societat occitana.

Avui dia, l'occità s'afiança en prestigi i s'abandona la vergonya de parlar patuès. Un exemple ben recent ho demostra.

El 11 de maig del 1996, vingué a Perpinyà Francès Bairó (Bayrou), aleshores ministre d'Educació Nacional de França, i tingué un col•loqui públic en occità (gascó) amb els catalans de Perpinyà. Els d'aquí li parlaven en català i el ministre els responia en occità. Això és el que fem la gent del CAOC cada cop que anem a Occitània. Només parlem occità i català i ens comprenem sempre. Ja tenim força joves que han après l'occità anant amb el CAOC i assistint a les escoles i universitats occitanes d'estiu.

Sempre que he parlat en occità m'han comprès els catalans i els occitans i, per tant, ara que som en un acte catalano-occità, també us parlaré una mica en occità sobre la commemoració que fem avui del 20 Aniversari del CAOC:

Vos parlarai del CAOC e de çò qu'a fait, pendent vint ans, per las relacions Occitano-Catalanas. Vos parlarai en ma qualitat de secretari del CAOC, elegit cada an, durant vint ans, sempre sense aver cap autre candidat ni oposicion. Es un poste que degun vol. Es pas pagat, contràriament cal pagar.

Batista i Roca me cridèt per crear lo CAOC e aquò m'a ocupat durant vint ans. Son mai de 70.000 oras de ma vida. Aürosament soi pas sol al trabalh del CAOC. Avèm fait un trabalh extraordinari e per malastre sense cap d'altra associacion concurrenta. Lo CAOC a trabalhat en solitari pendent los darrièrs 20 ans. Es la sola entitat o associacion que trabalha cada jorn, en permanència e amb exclusivitat per l'occitanisme. Es demorada fidela a çò qu'es marcat dins lo sieu estatut. La siuna sola tòca son las relacions occitano-catalanas, unicament.

Lo mai miraculós es que lo CAOC fa las soas activitats sense aver gaire de sòus, d'argent. La siuna principal sorga de finançament son las escotissons dels sòcis, que son mai importantas que las pichonetas subvencions de la Generalitat. Avèm pas d'autras subvencions importantas.

Dins l'avenidor l'istoria jutjarà amb severitat e sense indulgéncia totes los qu'an negat al CAOC lo pan, l'aiga e la sal e an fait res per las relacions amb Occitània. Quicòm de semblant o diguèt tanben lo nostre istorian catalan Ferran Soldevila, un grand amic d'Occitània, dins las sias memòrias, "los pòbles jamai perdonan als dirigents las fautas que los an fait cometre". Aquesta manca d'ajuda economica nos a privat de far las causas força mai importantas de çò qu'avèm fait.

Per Catalonha, dins l'espaci europèu, lo mai important es Occitània. Aquesta es la doctrina de Prat de la Riba, de Macià, de Carbonell e d'autres que citi pas. Es mai important per Catalonha far de Relacions Occitanas e manténer vivas Occitània e sa lenga, que la lei de l'etiquetatge en catalan o de far corses de sardanas. Per aquò, lo CAOC a fargat lo projècte d'un Congrès occitano-catalan, obert a totes, e que la Generalitat a acceptat de promòure.

Si me demandatz si soi optimista, vos dirai òc. Si me demandatz si soi content, vos dirai que soi content del trabalh qu'a fait lo CAOC. Mas tanben vos disi que regreti, me planhi de  la manca d'ajuda economica e morala. Lo CAOC aurià poscut faire una granda aventura nacionala amb mai d'argent, amb mai de moneda.

Per acabar, vos disi que oblidar Occitània es un suicidi per Catalonha. Aquò, lo CAOC l'a pas jamai oblidat. Lo CAOC a trabalhat, trabalha e trabalharà per Catalonha e Occitània, e vos inviti a totes a participar tanben en aquest grand projècte, per ganhar la libertat e la dignitat dels nòstres dos pòbles.

Sètz convidats, tre ara, al 25 aniversari, al 30 aniversari e al 40 aniversari. Al 50 i serai pas.

Grand mercès per vòstra atencion

Visca Occitània. Visca Catalunya!


Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC

Perpinyà 15/02/1998

ASSISTENTS

CATALANS


Enric Garriga Trullols
Núria Bayó Mañosa
Joan Pere Pujol i Sra.
Llorenç Planes
Jordi Ventura Subirats
Gloria Juncosa
Montserrat Biosca Alabart
Víctor Castells
Rosa Roca
Joan Matillo
Empar Vea
Lluís Baulida
Josep Ignasi Gelabert
Maria Cruz Guzman
Gabriel Martínez Bueno
Ramon Cunilleras Ollé
Rosa M. Massegosa Perxés
Frederic Parés
Jaume Figueres Trull
Marcèl Baichede Narbona
Maria Rosa Pallàs
Pere Grau
Maria Teresa Sabaté
Teresa Clota
Carme Viñas
Alcalde, de Prada
Damià Escudé

OCCITANS

Robèrt Lafont
Jòrdi Peladan
Robèrt Tortosa, de Sijan
Robèrt Cazilhac
Sergi Granier
Cristian Duthil
Jacme Delmàs
Jaume Ressaire
Prefecte, de Perpinyà

HEM VIST

Galderic Rovira
Pere Gensana, d'Elna


ADHESIONS

Ramon Carbó
Conseller de Cultura
Carme Pedra
Jordi Carbonell, de Perpinyà, de la Generalitat
Àngel Sellés
Joan Pere Olive, de Perpinyà, Conseller d'Indústria,
Concepció Sellés
Jaume Roure, de Perpinyà, Comerç i Turisme
Horaci Almirall
Joan-Gaspar Deloncle, Ateneu Cultural
Àngel Vilaró
Pasqual Bacchetta
Lluís Valls (Baills)
Omnium Cultural
Joan Amorós
Valèria Torra-Kuteni
Lluís Fornés,de València
Concepció Molines
Jordi Amorós Molines
Felip Carbona (IEO)
Xavier Bada
Antònia Donadéu

VISTOS PERPINYÀ

Elisa Revilla, de Perpinyà
Maria Barcons, de Perpinyà/Bages
Pilar Balada, de Perpinyà
Joan Becat, de Perpinyà
Joan Pere Le Bihan, de Perpinyà
Pere Codonyan, de Perpinyà
Pere Manzanares, de Perpinyà
Miquel Mayol, de Perpinyà
Llorenç Planas, de St. Nazari
Daniela Grau, de Elna
Jordi Vera, de Elna
Gineta Humbert, de Elna
Armand Samsó, de Salses
Janina Samsó, de Salses

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada