dissabte, 7 de març de 1998

MEMÒRIA ASSEMBLEA ANUAL DEL CAOC A BARCELONA

INTRODUCCIÓ

He preparat una memòria per escrit que fa referència al Punt II de l'Ordre del Dia d'aquesta Assemblea. Us pot semblar inusual, perquè sempre s'han donat les explicacions de paraula, en contra del que és normal en les societats de tot tipus en què es fan per escrit. Però el CAOC, fins ara, no ha estat gaire primmirat en aquestes coses i sempre ha fet les assemblees com si fossin en família.

La memòria que ve a continuació ha estat redactada dos dies abans de l'acte del dijous a l'Hotel Hilton, durant el qual la Fundació i Joan Amorós, han lliurat, i pagat, una placa a Robèrt Lafont en la qual se'l declara President d'Honor del CAOC a perpetuïtat. La invitació de la FOC també es feu extensiva a Marcel Baiche, entre altres assistents.

El meu escrit delata uns símptomes de conflicte. Efectivament hi ha el fet que Robèrt Lafont recentment ha estat crític  sobre les accions que ha fet el CAOC, especialment per part de Xavier Bada, Enric Garriga i Jacme Delmàs, que han protagonitzat un ressò del CAOC, en la premsa occitana, en motiu de les diferents reunions informatives a Occitània i especialment per l'entrevista informativa amb el President de la Regió del Llemosí, Robèrt Savy.

Algú podrà pensar que aquí hi ha un conflicte de gelosies i no anirà gaire errat. Però amb una gran diferència. Robèrt Lafont té una gelosia de protagonisme personal que li sembla amenaçat pel CAOC i, fins i tot, ha escrit que en Garriga el vol destruir. Això no s'ho creu ni un boig, Jo, en canvi, tinc la gelosia de voler que al CAOC se li reconegui, en el cas concret del Congrés, el paper rellevant que li correspon. Jo no he cercat mai el protagonisme personal, i el que pugui tenir és en funció de la feina que faig, en les accions del CAOC, quan no hi ha el President. El meu protagonisme no em ve dels honors, perquè mai en rebo, sinó per la feina que faig.

Crec que ja em coneixeu, des de fa prou de temps i sóc un home que només dic Amén a missa. Quan les coses van malament, les denuncio i quan van bé també, perquè vull que vagin millor.

M'heu de creure. Vull que es faci el Congrés i que hi hagi pau i, fins i tot, pacte honorable per tothom, però la primacia del CAOC ha de ser respectada i valorada dins el conjunt d'entitats que portaran a terme el Congrés.

Sé prou bé els esforços que fa Joan Amorós per a conciliar criteris i posicions discrepants difícils de lligar entre els promotors interessats en el Congrés, entre els quals el CAOC català, el CAOC occità, la FOC i Robèrt Lafont. Després encara n'hi hauran d'altres d'oficials i de privats i tot s'haurà de lligar perquè funcioni tot bé però compte de no subestimar els dos CAOC. Espero que de la discussió en surtin bons acords en els quals tothom si senti bé.

I ara us llegiré el que vaig escriure abans d'això que us acabo de dir.

ASSEMBLEA 7 de març de 1998

El 1997, pel CAOC, ha estat un any força important. Per moltes causes ben diverses. En primer lloc perquè des de començament de l'any passat només treballo al CAOC i durant tot el dia i això s'ha notat en la feina feta.

Un exemple ben eloqüent és aquesta carpeta de la correspondència contestada i enviada el 1997. De cada any omplim una carpeta, però com enguany cap és el doble de l'any anterior.

Un altre exemple són les quotes pagades dels socis. L'any passat eren tres vegades més nombroses els impagats que enguany, però ràpidament vam aconseguir, amb notes requisitòries successives, d'arribar a uns mínims mai aconseguits de rebuts pendents . A finals d'any 1997 donàrem de baixa vora 40 socis per manca reiterativa de pagament, però durant l'any se'n feren també un nombre similar de nous. Però també a la part occitana, controlada des d'aquí, amb el beneplàcit i gran acontentament de la Junta occitana, hem aconseguit l'any passat fer pagar a la gran majoria dels socis. Ara caldrà eliminar alguns de recalcitrans. Però mai no havia anat tant bé, econòmicament parlant, la secció occitana com ara.

Abans no s'hi podia intervenir ni fer res a diferència d'ara, perquè el secretari occità, Pèire Lagarda, no ens hi deixava ni ficar el nas, deia que això no ens importava res i que era de la seva única competència i així arribà a tenir només 4 gats mal comptats.

També el 1997 fou un any molt dens en activitats, algunes repetitives i, per tant, el seu manteniment encara és més difícil i l'èxit més meritós. Teniu a les vostres mans el programa del 97 i és prou eloqüent. Amb la X Pujada al Port de Salau, el CAOC va assolir una fita d'èxits continuats durant 10 anys. El qui no hi ha estat mai no pot imaginar la suprema qualitat d'aquest acte, que mai ha declinat en els seus deu anys. El prestigi del CAOC s'ha afermat i consolidat en els medis occitanistes i n'és bona prova la presència del CAOC a l'Amassada de l'IEO a Carcassona, segons memòria disponible. Fins i tot les reunions anuals conjuntes de CAOC obtenen una repercussió d'assistència, malgrat la manca de patums de cada costat. Com exemple la darrera de Lavaur.

El CAOC ha passat temps difícils, especialment a la secció occitana, però recuperem una nova forma d'estructuració gràcies a la constància i al major nombre de socis occitans.

Però jo no vull atribuir-me tot el mèrit perquè també en temes puntuals i especialment en aspectes externs haig de constatar els treballs concrets d'altres col•laboradors. En aquest sentit hi ha principalment un factor molt dinamitzador pel CAOC, que ha incrementat considerablement els contactes occitans i és la col•laboració valuosa que ens aporta el nostre vicepresident, Xavier Bada, amb la seva disponibilitat per anar allà on calgui. Els nombrosos i llargs desplaçaments del CAOC ja han sorprès sempre a la gent. Però ara, amb el nostre Xavier Bada, més que espectaculars són incessants i trepidants. Tots dos tenim una dèria comuna, però ell hi posa els mitjans i el CAOC se'n beneficia, perquè no li costa res ja que ens auto-financem. Hem doblat en efectius, però en canvi hem multiplicat les accions.

També Bada fou el que tingué la idea primera d'un Congrés Occitano-Català. Jo mateix vaig escriure el primer avantprojecte i Joan Amorós el va tornar a reformular de nou. A finals del 1997 hem vist com era aprovat per la Generalitat. De quina forma l'estructurem, ja en parlarem després.

També en el 1997 la Generalitat ens ha concedit, al CAOC, el títol de declaració d'Entitat d'Interès Cultural. I ara començarem a tramitar el d'Utilitat Pública.

I per abreujar només afegiré que el CAOC s'ha connectat també a Internet i ara tenim ja oberta la porta al món, per on rebem informacions i per on les oferim.

Per aquesta connexió el CAOC compta amb l'aportació que ens farà la Fundació segons fou acordat en Junta del CAOC.

D'altra banda la Fundació Occitano-Ccatalana també acordà, en la seva Assemblea anual, del 13 de desembre de 1997, de subvencionar una de les activitats del CAOC, concretament les de col•laboració amb l'Escola Occitana d'Estiu. La presència del CAOC a l'EOE també farà enguany vint anys. D'altra banda n'hem demanat subvencions a la Generalitat  i al Consell Migdia Pirineus per a portar el grup Primera Nota, a Agen, a l'EOE.

Tot això corona vint anys de treball, que hem celebrat a Barcelona el 21 de gener d'enguany i a Perpinyà el 15 de febrer. I tal com vaig dir a Perpinyà lamento no haver disposat de més mitjans econòmics per poder assolir unes cotes més altes en les nostres activitats habituals i en altres de possibles.

Tot el que ha fet el CAOC, en 20 anys és molt meritós, però encara molt més extraordinari i miraculós pel fet de no haver disposat de diners. Voldria saber i veure qui pot fer tant amb tants pocs diners.

El CAOC ha estat fidel als seus estatuts i només fa i ha fet relacions occitanes, en occità i en català. Per això sóc content sense, cap mena de complexos. Em sento orgullós i content de poder fer miracles.

És molt fàcil fer coses amb milions al darrera i molt difícil fer-ne tantes amb només 800.000 ptes. de subvenció, menys que les quotes dels socis.

Però el CAOC fa i ha fet moltes més coses de les que es creuen. Si féssim una memòria només de les coses tramitades i resoltes amb tot aquest fum de cartes, faxos i telefonades, veuríeu que el CAOC és una agència dinàmica de relacions occitano-catalanes, que ha resolt moltes demandes de tot tipus i ha facilitat un fum d'informacions.

I després de fer tot això encara em queda un forat per escriure discursos, conferències, articles, memòries, cronologies, fitxes, informes, etc. i, fins i tot, fer i tramitar la documentació oficial de la secció occitana del CAOC.

D'altra banda hem tingut la sort també de tenir 4 objectors de consciència, que afegits als dos pagats i jo som set persones que treballem al CAOC, apart del comptable Sr. Planas que fa un gran treball si bé tots, excepte jo,  són a temps parcial. L'aportació personal que vaig fer d'un nou ordinador ha fet possible que tot aquest personal pogués treballar simultàniament i alternativament.

Ho vaig dir a Perpinyà i ho torno a dir ara, el CAOC ja ha fet més treball i té més durada que l'antiga Oficina de Relacions Meridionals d'abans de la guerra. El CAOC ja té un lloc històric ben digne i fins i tot gloriós en el capítol de les relacions catalano-occitanes.

Quan el sis de desembre de 1986, a Narbona, dimitien conjuntament Pèire Lagarda, com a secretari, i Robèrt Lafont, com a President, expressaven públicament, en el seu escrit de renúncia, que el CAOC havia fracassat. Fins i tot Pèire Lagarda escriu després un llibre en què el CAOC i Montsegur són objecte de riure. Mort ell, encara la seva vídua manté una animadversió esquizofrènica ridícula contra el CAOC. També Robèrt Lafont, especialista en enterrar els vius, manté una posició excloent per tal de relegar el CAOC a un nivell de promotor d'actes folklòrics o de populisme barat. Nosaltres sóm més generosos amb el que fou només cinc anys president del CAOC occità i vam acceptar de fer-li un homenatge, el passat dijous, a Barcelona. Tot sigui per la pau i la concòrdia. Però la història és una altra cosa.

Els vint anys del CAOC demostren l'error d'estimació de Pèire Lagarda i de Robèrt Lafont, que potser en part ha reconegut aquest darrer, en tornar a pagar enguany per primer cop la quota de soci del CAOC occità. Els que foren presents a la XX reunió conjunta del CAOC a Tolosa del 19 de gener de 1984, no es poden fer càrrec de la situació terminal i extrema que havia arribat el CAOC occità, sota la batuta única de Lagarda i Lafont.

Tot això, em direu que és aigua passada, però els errors d'abans, dels altres, no els hauria de pagar, encara, avui, el CAOC, amb cap discriminació ni marginació perquè ells quedin ben honorats i justificats. El CAOC ha de tenir el seu paper digne i destacat en el Congrès  i en tots els actes que es facin de les relacions occitano-catalanes. Ho tenim ben guanyat a pols durant 20 anys.

Només per acabar aquesta introducció o memòria, us demano que vulgueu ajudar el CAOC per aconseguir més socis, perquè així tindrem més independència econòmica i assegurarem la nostra continuïtat. D'idees i de projectes tothom ens en porta molts, però el que fa falta en realitat són recursos econòmics. Després caldrà trobar persones que treballin en projectes sense generar cap despesa al CAOC i si en saben més que jo, que ens aportin recursos per finançar noves activitats, entre les quals el Congrés, que encara no està assegurat econòmicament en la seva totalitat, especialment per part occitana.

Enric Garriga Trullols

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada