El Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) amb la col•laboració d'Amics de la Ciutat de Mataró, Caixa Laietana, Patronat Municipal de Cultura, Unió Excursionista de Catalunya, Òmnium Cultural, Centre Atlètic Laietana, etc, ha presentat el llibre d'Esteve Albert, "Missió i Destí de Catalunya i Occitània", que obtingué el I Premi Rei en Pere, el 1979, proclamat pel Jurat del Premi del CAOC, a Castelló de la Plana.
L'acte té lloc a la Sala d'actes de la Caixa Laietana de Mataró, a les 8 del vespre. Després de la presentació per part de Francesc Robert, President d'Amics de la Ciutat de Mataró i d'Anton Bonamusa, President de la Caixa Laietana, es constitueix una taula rodona formada per Xavier Escura Dalmau, historiador, Enric Garriga Trullols, secretari general del CAOC i Joan Amorós Pla, president del CAOC.
Xavier Escura fa una exposició detallada de les relacions occitano-catalanes des de la prehistòria, els ibers, gots, visigots, francs, fins arribar a la batalla de Muret.
Enric Garriga evoca la personalitat d'Esteve Albert des del seu primer contacte al castell de Valmí (Argelers), el 1971, fa 29 anys.
Joan Amorós, després d'esmentar la seva relació amb Esteve Albert, parla del futur de l'espai occitano-català i de l'Eurocongrés occitano-català ideat i organitzat pel CAOC.
Després, hi ha un animat col•loqui en el qual intervé Agustí Gallart.
L'acte, preparat per Xavier Bada, tingué una gran dignitat i a la sala hi eren agermanades les banderes catalana i occitana.
E.G.T
DISCURS D'ENRIC GARRIGA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE D'ESTEVE ALBERT
"MISSIÓ I DESTÍ DE CATALUNYA I OCCITÀNIA"
Mataró, 28 de gener de 1999
Benvolguts amics,
Sé que hi ha a la sala moltes persones que conegueren a Esteve Albert molt més bé que jo. Però jo només us diré el que sé i vaig viure amb ell. Parlar d'Esteve Albert sempre només serà possible si ho fem en una faceta ben concreta, perquè com dic en el pròleg de presentació del seu llibre, el seu camp d'acció fou enorme. Malgrat això se'l coneix generalment com folklorista català i també com historiador. Però aquí el que ens interessa és especialment la vessant del seu occitanisme.
És ell mateix el que ens diu en aquest llibre que no s'interessà per l'estudi del tema occità fins que l'any 1955 passà a residir a les Valls d'Andorra. O sigui quan ja tenia 41 anys. S'interessà pel tema en veure com els pastors d'Andorra i del Pirineu feien la transhumància dels seus ramats fins les garrigues de Montpeller, d'un costat, i fins la vall de l'Ebre, de l'altre. Diu que això ja es feia des dels temps prehistòrics, segons uns drets que els pastors tenen sobre camins i pastures en aquest ampli territori.
Però si aleshores, als 41 anys, s'interessa per l'estudi de les relacions occitano-catalanes, també diu abans que el primer contacte o coneixement de fet occità ja el tingué el 1920, quan només tenia 6 anys. Una família de picapedrers que anaren a Occitània, i eren veïns seus a Dosrius, li parlaven de Narbona, de Besiers, del Rosselló i de la Cerdanya. Sabé que allà també es parlava el "patuà", que és quasi català, perquè ells entenien la gran majoria de paraules. Alhora que la cuina, les cançons i la manera de viure eren semblants a la catalana, fins i tot un planter de figuera, que havien portat d'Occitània, fou plantada a la vinya de Dosrius i l'Esteve Albert en menjà bones figues anys després .
Tots aquests records, tan ben expressats, segur que havien quedat per sempre ben guardats en el seu record d'infantesa. I quan va a Andorra i els torna a retrobar, només fa que seguir el fil de la seva curiositat pel tema occità.
Tant en el cas d'Esteve Albert com en el cas de Jordi Ventura Subirats, que ens acaba de deixar, sembla que els records d'infantesa, quan es retroben amb altres ja de grans, són les conjuncions que fan despertar l'interès per Occitània dels nostres dos darrers grans occitanistes catalans.
Tot això demostra que hi ha un procés continuat d'ocultació de la nostra història comuna amb els occitans. Perquè sinó com s'explica que no tinguem grans intel•lectuals o grans polítics catalans occitanistes.
Ja ho vaig dir el 19 de gener en l'acte d'enterrament de Jordi Ventura, que ell era el darrer gran occitanista que ens quedava, després de la mort d'Esteve Albert, el 10 d'octubre de 1995.
També vull dir-vos que en el meu cas concret, durant la meva joventut, només tenia vagues idees sobre la llengua medieval dels trobadors, que sempre havia suposat morta, perquè mai a l'escola no me n'havien parlat. I de la meva mare només recordo haver-me evocat Mireia de Mistral. I això és molt simptomàtic, car la meva mare havia fet els estudis primaris a l'Institut francès i allà ho hauria d'haver après, però l'escola francesa també li ho amagà, igual que ens ho amagava l'escola del temps franquista.
I ara us vull evocar el primer contacte personal que vaig tenir amb Esteve Albert, sense que això signifiqués cap descobriment del fet occità ni tampoc de la figura d'Esteve Albert, que ja tenia ben coneguda per la premsa, que donava informació de les seves actuacions, principalment de temes folklòrics i històrics.
Fou el diumenge 18 d'octubre de 1970, o sigui fa 29 anys, al castell de Valmí, prop d'Argelers, a Catalunya del Nord. Esteve Albert havia organitzat un acte a la memòria del poeta Josep Carner amb la inauguració d'un monòlit, gravat amb una estrofa de DIA REVOLT. Un acte en el qual hauria compromès persones i entitats com Jordi Barre, Jordi Rubió, Octavi Saltor, Modest Sabaté, Antoni Comas, el Dr. Trueta i d'altres, que potser no hi anaren tots. Actuaren el grup Pirene, la Coral de Roses i l'Orfeó Canigó. Jo hi era atret per una nota publicada a La Vanguardia, però en els actes d'Esteve Albert mai se sabia si tot el programa es faria, ni si tots els convidats anunciats vindrien. El que és ben certa és la gran curiositat d'Esteve Albert per saber qui era jo i a partir d'aquest moment ja vaig quedar registrat en el seu extens repertori mental.
Quan més tard es repetí un altre acte al castell de Valmí, per Esteve Albert, jo era ja un vell amic. Aquest nou acte es feu el 31 de maig de 1971. Era per a inaugurar un altre monòlit dedicat a Joan Amade, el poeta nord català de pare occità. La inscripció és ara el final del Credo Vell i sempre nou del poeta, que allà s'estrenà musicat per Jordi Barre i amb música de Deodat de Severac.
A partir d'aleshores jo vaig assistir a diferents actes d'Esteve Albert i fins i tot vaig anar al pis que ocupava al carrer Balmes/Provença on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra.
Abans, el 1954, Esteve Albert ja havia participat amb Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta i Joan Triadú a la creació de la revista VIDA NOVA, de Montpeller, essent-ne director Max Roqueta i l'editor Miquel Guinart. Una llarga llista gran d'occitans i catalans hi escriviren. També es relacionà amb el gran patriota Gilbert Grau, d'Elna.
El 1974 escriu un article a HISTORIA I VIDA sobre l'expedició dels catalans a Còrdova.
Després, un cop creat el CAOC, ja participà a una colla d'actes occitano-catalans.
El 17 de febrer de 1978, a Torroella de Montgrí, Esteve Albert és elegit membre de la Junta del CAOC català, a la setena reunió conjunta de les dues seccions.
El març de 1978 publica un article sobre la Flama del Canigó, a la revista REVIURE del CAOC. Invita a anar tothom a Montsegur, on anirà la flama, en el vintè aniversari, i cita la poesia de les Tombes Flamejants, de Ventura Gassol.
El 17 de juny de 1978. Inaugura a Pals una exposició titulada "ITINERARIS CATALANO-OCCITANS DEL REI JAUME I", amb fotografies de Maria Dolors Masferrer. Hi fa una conferència amb un títol llarg: "BERNAT DE SANTA EUGÈNIA, SENYOR DE PALS, LLOCTINENT DEL REI EN LA CONQUESTA DE LES ILLES DE MALLORCA".
El 29 de maig de 1979. Torna a ser elegit vocal de Junta del CAOC, a Barcelona, al Col•legi de Doctors i Llicenciats.
El 16 de juny de 1979. és el guanyador del I Premi Rei en Pere del CAOC amb el llibre que ara presentem, que fou proclamat pel jurat a Castelló de la Plana.
Esteve Albert era un pou de coneixences. Sabia més coses que ningú. Per exemple, els del CAOC sabíem que la Copa, dita Santa, fou regalada pels catalans a Mistral per iniciativa de Víctor Balaguer, però en canvi no sabíem res de la Copa que els felibres regalaren en correspondència als catalans. Ell sabia que aquesta copa es guardava al Castell de Teià i ell ens va obrir el camí perquè el comte d'Alba de Liste la cedís al CAOC i aquest la lliurés a la Generalitat. Això es feu al Castell de Teià, el 6 de desembre del 1980, en ocasió del 150 aniversari de la Naixença de Mistral, en el decurs d'una sèrie d'actes organitzats pel CAOC. Al cap de poques hores del lliurament de la copa a Teià, es lliurava a mans del President Jordi Pujol, en un acte solemne fet a la Generalitat.
El 29 de març de 1980. Esteve Albert glossa i presenta, a Barcelona, al Reial Club de Polo, el llibre CERCAMON de Lluís Racionero.
El 23 de maig de 1980, en ocasió del viatge a Avinyó i Malhana del CAOC, Esteve Albert fa una representació de la seva obra històrica "BANDERA DE CATALUNYA I PROVENÇA", davant l'esplanada del Palau dels Papes d'Avinyó. A les 12 en punt de la nit, els camions de l'Ajuntament passen a retirar les cadires, fent aixecar la gent quan encara continua l'obra teatral. No havia lligat tots els caps. Acabada l'obra, tots els components del grup teatral que havien vingut de Bellcaire d'Empordà, retornaven a casa amb l'autocar, a les primeres hores de la matinada.
El 21 d'octubre de 1983. Al Col•legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, Esteve Albert presenta el llibre ARNAU DE CASTELLBÓ" i em demana que jo faci la presentació de l'autor. També el presenta el diputat Jesús Prujà (aquí, present a la sala) i Josep Martinez de Foix, del Club d'Amics de la Unesco.
El 18 de novembre de 1983. Al restaurant Diagonal, la Penya Joan Santamaria invita Esteve Albert per parlar sobre catarisme i diu que tots els catalans som càtars. El professor Alfred Badia replica perquè no hi està d'acord, ja que els catalans -diu- no acceptem ideologies radicals [Jo no crec que el catarisme fos una ideologia radical].
L'onze de desembre del 1983, Esteve Albert organitza uns actes a Elna (Catalunya del Nord) per commemorar el centenari de l'excursió que Jacint Verdaguer feu per tot el Pirineu a primers de juliol de 1883. El CAOC hi anà amb un autocar amb 34 persones. Esteve Albert aconseguí que el govern andorrà li pagués un autocar, però només hi anaren 3 o 4 andorrans. Esteve Albert, com sempre, és vibrant i brillant i descobreix una placa de ceràmica a l'àbsis de la catedral que diu "oferta pels catalans dels dos vessants" amb un esqueix del llorer de Mossèn Cinto, de Vinyoles d'Orís.
El març de 1985. Esteve Albert inaugura una exposició a GALERIES D'ART SYRA (A la casa Batlló, passeig de Gracia 43) titulada "ELS SANTS QUE HAN FET CATALUNYA". Per segon cop em demana que el presenti.
El dies 22-23-24 de juny del 1985, en ocasió del VII Aplec de Sant Joan de Montsegur, Esteve Albert fa una gran actuació estel•lar. Fa discursos i conferencies i hi va acompanyat d'Alan Ward (occitanista irlandès) i la cantant Maria Dolors Masferrer. El darrer dia encara presenta el seu llibre, amb un altre títol llarg: "DE CABOET A PARÍS, PASSANT PER LES VALLS D'ANDORRA. UN LLINATGE CATALÀ AL TRON DE FRANÇA".
El 10 d'abril de 1988 Esteve Albert és a l'inauguració oficial del Pi de les Dues Branques, a Montsegur [Ho podeu veure a la foto de darrera del llibre que ara presentem]. Era un pi que no es pogué plantar el 6 de març, a causa d'una gran nevada, fins el 9 de març i que un mes després hi anàvem a fer la constatació, per part catalana, del seu plantament.
Esteve Albert tenia una altra particularitat a destacar, ja que parlava el català-rossellonés molt bé i s'havia fet molts amics a Catalunya del Nord, malgrat el seu occitanisme, que potser no sabien, i que allà no cau gens bé. Però no havia après l'occità, com ho feu Jordi Ventura. Però el rossellonès és molt aprop de l'occità i els occitans l'entenen millor que si es parla el barceloní. A la foto esmentada Esteve Albert parla en català als occitans. Amb gran vehemència, tot aixecant la mà esquerra i el dit índex, com ho fa un predicador que ensenya el bon camí a seguir.
El 28 de febrer de 1991. Esteve Albert envia a Enric Garriga una lletra sobre el catarisme a Catalunya (especialment a Josa i Castellbò) que després, al cap de 5 anys, publica la secció del CAOC Amics dels Càtars.
Aquesta lletra és la resposta a la meva del 7 de febrer de 1991. Jo li demanava informació sobre la relació entre el catarisme i el poble de Gòsol. Ell escriu la resposta a mà, darrere mateix de la meva carta, en lletra menuda en dues bandes. La primera, en bolígraf blau i la segona, en bolígraf negre. Sense cap esmena, escriu un article molt bo, que prova que tot ho tenia en el cap.
Esteve Albert encara feu una altra conferencia sobre el catarisme a Reus, invitat per Jordi Pàmies.
El 10 d'octubre mor Esteve Albert i Corp a Andorra. Perdem un gran amic i un gran català-occitanista. Un català complet.
Posteriorment sortí el llibre sobre l'Esteve Albert, de Xavier Garcia Pujades, que també està present a la sala i que fou presentat a la llibreria Robafaves de Mataró, el 8 de febrer de 1996.
I també s'han publicat una colla d'articles als diaris i cartes glossant la seva vida, com d'Enric Jardi, Robert Surroca, etc., i encara en sortiran més, perquè la personalitat d'Esteve Albert és d'una gran transcendència històrica, en el camí de la recuperació de la nostra història i cultura.
He volgut ser breu, però no és possible ser-ho si parlem d'Esteve Albert, que tingué una gran activitat, impossible d'abastar en la seva totalitat.
Gràcies per la vostra atenció.
Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC
Mataró, 28 gener 1999
Assistents CAOC autocar:
Enric Garriga Trullols
Núria Bayó
Clementina Gomez
Núria Serra
Rosa Roca
Teresa Clota
Carme Querol
Jesús Prujà
Xavier Garcia
Hem vist:
Rita Albert (filla d'Esteve Albert)
Francesc Robert (President Amics ciutat de Mataró)
Antoni Bonamusa (President Caixa Laietana)
Ricard Bonamusa (que fa de moderador)
Josep Puig Pla
Josep Garriga Bosch
Socors Salgado
Miquel Reniu Tresserras
Josep Reniu (pare)
Assistents CAOC directament:
Joan Amorós Pla
Xavier Bada Amatller
Antònia Donadeu
Eugeni Surós Forns
Núria Torras Julià
Agustí Gallart Teixidó
Carme Violant
